Història

A l'abril de l'any 1927, Rosita Not i Quimet Carlus, matrimoni, obrien les portes per primera vegada del Bar Quimet d'Horta, un bar d'entrepans en el barri d'Horta a Barcelona, a punt, avui, de convertir-se en establiment centenari i on es poden degustar (potser) les millors xapates de la ciutat.

Història

Durant els primers anys del Quimet d'Horta, l'establiment va ser conegut com el "bar del lloro", per tenir com a parroquià permanent al "lloro Juanito", un bonic lloro gris de cua vermella que un bon amic va regalar al senyor Quimet i que divertia a tots els clients imitant, perfectament, el xiulet del revisor dels tramvies de l'època. De fet, tan bé ho feia que sovint, el lloro Juanito del Quimet d'Hora era l'encarregat d'anunciar la sortida del tramvia que tenia l'inici i final de carrera davant del bar.

Des del primer moment, el lloro es va convertir en un atractiu especial de l'establiment, igual que els entrepans del Bar Quimet que actualment són considerats dels millors entrepans de Barcelona.

En els seus prop de 100 anys d'història, el Quimet d'Horta ha estat seu del club de futbol Unió Atlètica d'Horta, de la Unió ciclista d'Horta i del club Escacs Alfil Club, a més d'un local per jugar a escacs a Barcelona molt popular fins als anys 80, quan, també, eren habituals en les seves taules, les partides de parxís i dominó. I encara que els nous entreteniments, van anar acabant a poc a poc amb aquest costum, el bar Quimet d'Horta ha mantingut sempre viu el caràcter de bar popular i de barri al qual contribuïen, també, aquest tipus d'activitats.

El 18 de maig de 1955, el Quimet d'Horta es va traspassar a Jaime Jalmar Pujol, que va continuar treballant per mantenir el mateix esperit. En aquell temps es feien, ja, 7 classes d'entrepans, una xifra destacada per a l'època, però irrisòria si la comparem amb les més de 37 classes de truites diferents i més de 87 classes d'entrepans de la carta del Quimet d'Horta actual, amb tota mena d'opcions preparades amb la nostra famosa xapata del Quimet, a més de biquinis, brioixos i torrades.

L'1 d'agost de 2006, Jaume Jalmar va traspassar el Bar al seu fill Josep Lluís, qui va recuperar les portes antigues del local amb els seus ornaments originals, va col·locar el terra tan característic del Quimet i va realitzar reformes en els lavabos, convertint al Quimet d'Horta en un bar accessible per a persones amb mobilitat reduïda.

Actualment, Josep Lluís continua mantenint viu l'esperit i caràcter genuí del Quimet d'Horta per alegria i satisfacció de veïns d'Horta i visitants, que han convertit a aquest establiment en un dels bars més populars d'entrepans a Barcelona, imprescindible en les millors guies i en els plans de generacions de barcelonins.

Col·lecció de botelletes

La col·lecció de botelletes que s'exposa de manera permanent en el Quimet d'Horta i que omple bona part de les parets de l'establiment, és propietat del Josep Lluís Jalmar qui, des de la seva infància, les ha anat acumulant.

En la col·lecció hi ha botelletes comprades, altres que són un regal, que ha rebut en herència i, també, moltes que són obsequi de clients que les hi han portat dels seus viatges a totes les parts del món. Les botelletes són de tota mena: Whisky (malts, blends, japonesos, indis, irlandesos, escocesos,...), anissos, absentes, brandies, conyacs, tequiles, snaps, vins, licors de xocolata, etc.

Actualment, la col·lecció de botelletes del Quimet d'Horta suma més de 3.000 peces.

Bar Quimet

Text extret del llibre Gent Popular d’Horta. Mingo Borràs. Editat per HortAvui al 2003.

Així és el Bar Quimet

Una de les notes típiques d’Hora és, sens dubte, el bar Quimet de la plaça Eivissa. Un bar que, des que es fundà l’any 1927, encara subsisteix i manté alguns dels trets més característics d’aquella època. És una barreja de l’ara i l’abans; un establiment, que malgrat les tímides reformes, continua essent el casolà cafè de la barriada situat al lloc més neuràlgic del barri.

És molt concorregut, i durant el dia hi passa una gran diversitat de clientela. Allí hi acudeixen l’assidu client del desdejuni i el del cafetó de la tarda; també el desvagat que cerca distracció, el passavolant, el qui té pressa i el qui no en té tanta; el qui hi entra per fer ús del telèfon públic o per trobar-se amb algú, o simplement per comprovar i comentar els resultats esportius, i així mateix els qui manipulen les màquines escurabutxaques o llegeixen el diari bo i engolint la beguda demanada.

I entre tot aquest anar i venir i el brogit de veus, s’hi mouen, absents de tot, els qui arraconats juguen als escacs o al parxís bo i comentant la jugada.

Però el que li dóna aquella nota de color tan arcaic, que diferencia aquest bar dels altres, és la gent gran que s’hi refugia i que roman asseguda al voltant de la taula de marbre prop del finestral, contemplant el moviment del seu entorn bo i conversant entre ells, possiblement del temps de la jovenesa, de les xacres actuals o de les gràcies dels néts i dels besnéts, mentre van absorbint poc a poc la suau beguda que durarà tota la tarda.

És gent veterana d’Horta, gent que porta molts anys a l’esquena i que de segur serva un bon feix de records de l’antiga gent del barri, i també fets i anècdotes de la seva passada època.

Jo m’apropo a la taula on hi ha la qui havia estat mestressa del bar, la Rosita Not, esposa d’en Quimet, que, malgrat els seus 92 anys, roman allí com una estampa de sempre, vetlladora del “seu” local, talment com temerosa que l’enderroquin com els altres que han caigut al seu entorn. Amb un lleu espurneig als ulls, la Rosita va descabdellant un seguit de records i de fets lligats a l’entorn del Bar Quimet, que són corroborats per la seva companya de taula i de joventut, Isabel Ribó, vídua d’en Josep Font de Can Llori, la qual malgrat els seus 96 anys, acostuma a passar l’estona al Bar Quimet, en companyia de les amigues. Cal veure la cara de goig que fa la Isabel quan explica, orgullosa, que és besàvia de deu besnéts i rebesàvia d’un rebesnét! (Poc després de confeccionar aquest article, ens assabentem de la seva mort, ocorreguda el dia 14 de setembre passat. Descansa en pau, Isabel, amb el sant orgull que com a àvia has assolit, una cosa que no tothom ha pogut aconseguir: arribar a ser rebesàvia). Més tard va morir, també, la Rosita; ella i en Quimet no van tenir descendència però el seu esperit serà sempre present a tots els qui el Bar Quimet ha representat alguna cosa. Ens estranya veure buida aquella taula sense la Rosita i la Isabel.

Bar Quimet d'Horta - 1958Bar Quimet d'Horta - 1958

Així reunits, tots tres parlem del bar, dels seus típics personatges i dels fets més rellevants. Recorda la Rosita la llunyana època de quan els seus pares eren els cafeters de l’antic Ateneu de la plaça Santes Creus, i ella a penes comptava nou anys d’edat, i de quan, temps després, la seva mare, Emília Vila, obrí la bacallaneria a l’antic mercat de la plaça Eivissa, la qual, amb els anys, passaria a cura de la seva germana Pepeta. Recorda la Rosita que ella, amb no gaire més de deu anys, ja anava al born de Barcelona a comprar les caixes d’arengades per a la venda a la parada.

El bar fou bastit pel matrimoni Quimet Carlús Pitarque i Rosa Not Vilà, dins el local adquirit en règim d’arrendament als baixos de l’edifici construït a la plaça Eivissa cantonada al carrer Rajolers, propietat de Joan Puigbó.

Acabades les obres de condicionament, el bar s’inaugurà l’abril de l’any 1927, amb una gran afluència de gent que hi acudia atreta per la curiositat del nou local i per la novetat de la pianola elèctrica que en Quimet instal·là per a la clientela, la qual escollia la música que més li plaia accionant el botó de selecció corresponent.

Plenament dedicats a l’establiment, el matrimoni tenia cura del més petit detall perquè la clientela s’hi trobés a gust, i la netedat n’era rigorosa. Com a norma, la Rosita efectuava, diu, cada matí la neteja del local, que feia personalment al davant de les noies al seu servei. Les taules de marbre eren fregades amb terra i lleixiu, i amb “Netol” els cercles de llautó que les envoltaven. De la mateixa manera eren fregats el terra i el taulell, i també desempolsat tot el botellam de les prestatgeries. Tot era repassat i ordenat curosament per rebre els primers clients amb flaire de lleixiu i vapors de bon cafè.

Quimet Carlús i Rosa NotQuimet Carlús, Rosa Not i altres

Naixia així el que seria el popular bar del poble, l’immortal bar Quimet. El bar que l’actual propietari, en Jaume Jalmar, ha sabut conservar des del dia 4 de maig de 1955, data en què l’adquirí també en arrendament a Joan Puigbò, per cessió d’en Quimet.

Mort l’any 1967, a l’edat de 70 anys, en Quimet Carlús deixaria per sempre més el seu bar, que des del moment que el traspassà, per jubilació continuà freqüentant amb l’esposa, i després l’amo que el succeí, en Jaume Jalmar, talment com volent homenatjar el creador del bar, continua mantenint el nom de Quimet, perpetuant així la popular familiaritat del local.

L’estructura del bar gairebé no ha canviat, i l’establiment serva encara aquell segell que l’ha fet tan cassolà. El fet curiós del cas, i que palesa el respecte que té en Jaume per conservar les tradicions del bar, és que fins i tot han arribat a identificar-lo, persones alienes a Horta, amb el mateix Quimet.

Al llarg de la seva existència, el bar ha estat també el centre de diverses activitats, totes de caire cultural i esportives, com han estat la Unió Atlètica d’Horta, la Unió Ciclista d’Horta i de l’Ajedrez Alfil Club.

Carregant...