Altres Personatges

ext extret del llibre Gent Popular d’Horta. Mingo Borràs. Editat per HortAvui al 2003.

El Nano

Es deia Joan Viñallonga, però popularment se’l coneixia pel sobrenom de Nano; fins i tot algú li deia el Sofio, mot heredat de la seva dona, de nom Sofia. El Nano era un altre peculiar personatge d’Horta, relacionat també amb el bar Quimet. Hi exercia el seu diguem-ne negoci de venda de tota mena d’utensilis per al fumador: benzina, pedres i ble per als encenedors de raspa; llibrets de paper, tabac i alguns encenedors nous.

Solia situar-se d’esquena a la façana, entre el bar i la ferreteria de can Travé, assegut en una cadira plegable de lona i un caixó a tall de taulell o aparador del gènere. Al mateix temps, adobava encenedors avariats que la clientela li portava, amb la manya que li permetia el defecte físic que patia per mancança de la major parts de dits d’ambdues mans, segmentats per la inexpeta manipulació d’un explosiu bèlic trobat en un descampat, com molts se’n trobaven en territori espanyol en temps de la postguerra. El Nano restava allí durant les hores de més trànsit masculí, perquè fet i fet era el qui li proporcionava més vendes. La resta del dia emprava les estones adobant encenedors i en xerrades amb la dependència del Bar Quimet. Quan acabava la jornada, recollia els estris, la cadira i el caixó, i els deixava recollits a can Travé fins a l’endemà.

El Nano o Sofio, amb la seva paradeta, era una altra clàssica estampa d’Horta que el temps ha abolit, i sembla que el progrés el vulgui substituir per aquells venedors ambulants que, per més quelluï la seva quincalleria, no podran reemplaçar mai el familiar venedor del barri.

En Solé, el vigilant

Un altre conegut personatge afí al Bar Quimet era en Josep Solé i Riba, antic cambrer del cafetí instal·lat al carrer Fulton, prop de l’oficina del Repès i del local de la peixateria. En Solé era d’aquells homes que s’agafen a tot, però no es queden amb res. Li deien el “carabrut” per la seva poca constància a afaitar-se. Eventualment acceptà la feina de vigilant de nit al Bar Quimet, per a la custòdia del frigorífic de gelats instal·lat a fora del local, a un costat de l’entrada. El frigorífic era tan voluminós i feixuc, i a més, sense rodes, que era pràcticament impossible entrar-lo i treure’l cada dia; era una tasca massa pesada per fer-la dos cops al dia. D’altra banda, tampoc no es disposava de braços suficients per fer-la.

De moment, la solució fou llogar una persona que vigilés tota la nit el frigorífic per no haver de moure el pesat embalum. Així és com en Soler, a l’hora convinguda, es presentava al bar, prenia la seva beguda i, un cop portes avall, s’instal·lava a fora, d’antuvi assegut prop del frigorífic i, a mesura que avançava la nit, es calava la gorra de visera fins a les orelles i, embolcallant-se amb la manta, s’ajeia a la llitera plegable, disposat a passar-hi la nit.

Però, considerant aquesta tasca massa sacrificada, passat un temps es decidí enfundar i fermar amb cadenes el frigorífic i, així, assegurar la seva integritat durant la nit sense necessitat de cap vigilant. Quan es tractava de repostar gènere del frigorífic, tot esperant el camió de repartiment, era ell, en Soler, qui, amb un caixó de fusta a cada mà, a tall de maletes, anava a la fàbrica a adquirir el gènere que faltava. De tot feia i amb res no es quedava.

En Miqueló

Un tipus singular assidu del Bar Quimet era també un tal Miqueló, rajoler d’ofici, el qual, sempre amb l’escanyolit caliquenyo entre llavis i amb fum d’estossec, acostumava a seure sempre a la mateixa taula prop de la segona porta del bar. Si per ventura la trobava ocupada, aleshores el seu enuig era tal colèric que calia la intervenció dels cambrers o del mateix propietari per resoldre la situació. És cert que passava moltes més hores al bar que a casa seva, i això, se suposa, li donava un dret de preferència que creia que no se li podia negar.

D’altra banda era considerablement obstinat i les seves idees, ningú no les hi podia fer canviar; tenia un fer tan seu que no seguia cap consell. Refusava qualsevol advertiment contrari al seu rutinari procedir, com ho demostra el fet que m’explicaren.

Generalment, quan en Miqueló sortia del bar, camí de casa, ho feia creuant la plaça, ben tranquil, amb les mans plegades darrera l’esquena, tot llençant glopades de fum del cigar a mig consumir que li penjava d’entre llavis, sense fer esment del trànsit que circulava, malgrat que aleshores no era tan intens com ara. Si en aquells moments algú l’advertia de la seva imprudència, solia respondre:
- Bé, home, bé. No cal pas que us hi capfiqueu. Si de cas algú m’atropella, ja veureu, ja, com se la carregarà.
I continuava tan tranquil com si el món fos seu.

En Bartolo

Recordem, ara, el popular Bartolo, el qui fou venedor de diaris a la plaça Eivissa. Bartolomé Mengual García va néixer a La Unión (Múrcia), el dia 6 de gener de 1887. S’instal·là a Horta l’any 1917, i es casà amb Salvadora Mateo Castejón a l’església de Santa Mònica de Barcelona.

No li costà gens integrar-se al familiar escalf del barri, on formà casa i pujà cinc fills, tres nois i dues noies. Va tenir un quiosc de diaris al passeig Maragall cantonada amb Peris Mencheta, però un autobús de l’empresa Roca, en una falsa maniobra, l’envestí i el destrossà totalment. Per sort, en aquell moment en Bartolo no hi era.

Solia pujar als tramvies i autobusos de línia amb un feix de diaris sota el braç, diaris que oferia als passatgers amb la seva peculiar gràcia i simpatia. Però la nota curiosa i meritòria era que saltava dels cotxes en sentit contrari al de la marxa del vehicle amb una singular habilitat, i, malgrat la seva accentuada coixesa, sempre quedava dempeus.

Era confiat i creia en la bona fe de la gent, ja que acostumava a deixar els diaris damunt d’una cadira a fora, a la plaça, prop del Bar Quimet, a la bona de Déu, i quan tornava no hi trobava cap exemplar però sí l’import total, que no fallava mai. La seva lectura preferida era la Bíblia, i eren moltes les vegades que es quedava profundament adormit assegut a la cadira dels diaris.

Vegetarià de mena, difamava els grans àpats. Amic de tothom, tenia un temperament excepcionalment alegre i divertit i pregonava la seva mercaderia a grans crits, bo i escarnint els més destacats titulars:
- ¡Gandules, levantaros! ¡A Corea! ¡El embustero!
I altres vilipendis que, finalment, suscitaren l’atenció de les autoritats, que li prohibiren el seu cèlebre pregó.

Estava content d’Horta, i Horta n’estava d’ell. En Bartolo morí el 30 de novembre de 1965, a l’edat de 78 anys, i fou enterrat al Cementiri Nou de Can Tunis. En Bartolo dels diaris és encara, per la gent gran d’Horta, molt simpàticament recordat.

Carregant...