català  |  castellano
(POTSER) LES MILLORS XAPATES DE BARCELONA

El Lloro Juanito

Text extret del llibre Gent Popular d’Horta. Mingo Borràs. Editat per HortAvui al 2003.

Parlant del Bar Quimet, dels seus personatges i de les seves anècdotes més rellevants, forçosament hem de parlar d’un element tan singular com fou el lloro Juanitu. Era una simpàtica criatura d’espècie animal amb coneixement gairebé de persona. Fou tot un personatge, que es féu famós no solament a Horta sinó també fora del barri. Era molt perceptiu, i això feia que, gràcies a la facilitat de parla amb què és dotada aquesta espècie d’animals, recollís i repetís tota mena de comentaris i noms que sentís al seu entorn. Xerrava tant que era tot un espectable sentir-lo, i qui s’esdevenia passar per allí, s’aturava una bona estona a escoltar-lo. Però el cert és que més d’un fugia, escuat, agredit per una paraula gruixuda del lloro, cansat de veure-se’l al davant.

Un dels fets més divertits que es recorda del lloréo s del tramvia. Per aquells temps, enfront del Bar Quimet, hi tenia el final i l’origen el tramvia número 46, que feia la línia Horta-Barcelona centre, amb un vigilant de parada que controlava i ordenava a so de xiulet la sortida del tramvia. El lloro, dins la gàbia penjada a fora, prop del vigilant, observava atent els moviments del vigilant, esperant el moment oportú, i aleshores, amb la seva habilitat d’imitació, deixava anar un agut xiulet, tan perfectament idèntic al del vigilant, que el conductor, convençut que se li ordenava la sortida, posava en marxa el vehicle i emprenia el trajecte assenyalat. El vigilant de parada, que , bocabadat, sense saber reaccionar veia com el tramvia s’allunyava.

La llibertat del lloro era total, puix que la gàbia restava sempre oberta i ell hi entrava i en sortia a voluntat. No hi havia perill que s’escapés, atès que tenia les plomes de les ales escapçades, cosa que el privava de tot vol; tot just li permetia saltar de taula a terra. Tanmateix, en cap moment no intentà de fugir, perquè el bar era casa seva i s’hi trobava bé.

Se sabia els noms dels amos, que sovint cridava amb aquell accent grallós però entenedor que feia tanta gràcia. Més d’un vianant s’aturava, sorprès i desconcertat, quan sentia clarament que algú li cridava: “borratxo, gandul!” o “lladre, lladre!”, sense sospitar d’aquell ocell que romania tranquil·lament enfilat al bastó de la gàbia. No obstant això, el Juanitu es comportava bé amb qui bé el tractava.

Foto: En Josep Sagol amb el "Juanitu" sortint de l'esglèsia

Podem dir que una de les persones amb qui més simpatitzava era en Josep Segol, assidu del Bar Quimet, on acudia durant les hores lliures que li permetia la tasca de pintor decorador i l’afecció a la cacera. La seva inclinació a les cartes i les xerrades amb els amics del bar el retenien allí bones estones del dia, prop del lloro, fet que ocasionà la bona coneixença entre tots dos. Si algú hagués tingut dubte d’aquest afecte, només hauria calgut que els hagués vist aquella diada de Sant Antoni Abat quan en Josep Segol, amb el lloro Juanitu al damunt l’espatlla, el portà a beneir a l’esglèsia d’Horta un 17 de gener dels anys quaranta.

L’estampa que formava el Segol amb el lloro, camí de l’esglèsia, era ben original. L’home, amb la seva inseparable boina ensorrada fins a prop de les celles, i la camisa cordada fins al coll, amb el lloro ben arrapat aguantant l’equilibri, caminava, fatxender, pels carrers del barri, sota la mirada del veinat, que els veia passar amb curiositat i simpatia.

En definitiva, són moltes les anècdotes més a menys gracioses del lloro Juanitu que, al llarg de la seva vida al Bar Quimet, el feren popular, fins i tot estimat entre la gent del barri.

Però, malauradament, no tothom pensava així, ja que un deplorable succés acabaria poc després amb l’existència de l’animal. No se sap com ni qui, però el cert és que algú, amb una cigarreta o un objecte roent, li cremà la boca i la llengua miserablement, amb greus ferides de les quals, malgrat els remeis aplicats per indicació del menescal doctor Luera, amb consultori al carrer Horta, el pobre animal no guaria, llanguint com més anava més, amb un estat tant trist i dèbil que es decidí donar-lo al Parc Zoològic de Barcelona. Així va desaparèixer d’Horta aquell excepcional lloro que un bon amic d’en Quimet Carlús li havia regalat, portat d’unes vacances per terres del Brasil.

Feliçment, però en Jaume Jalmar ha volgut perpetuar el bon record del lloro Juanitu fent imprimir la seva imatge a totes les bosses de sucre i a les cartes d’entrepans que serveix al bar.

© Quimet d'Horta, 2017. Tots els drets reservats  Nota Legal  |  Política de cookies  |  Condicions d'ús  |  Mapa de la Web
disseny: dommia
Disseny Web
Dommia Solucions Internet
c/ Lepant, 326, Entlo. 1, Desp. 2
08025 - Barcelona
Tel. 902 024 678 | +34 936 241 455
Portfoli visible en: www.dommia.cat